El psoes: el culpable perfecte?
Si busques informació sobre el psoes a internet, és molt probable que acabis amb la sensació que aquest múscul explica gairebé qualsevol dolor.
Que està escurçat.
Que està bloquejat.
Que cal estirar-lo cada dia.
Que cal enfortir-lo.
Que acumula toxines perquè està just darrere del ronyó.
Que emmagatzema les emocions.
Que és el responsable de la majoria dels dolors lumbars.
Amb el temps, el psoes ha passat de ser un múscul pràcticament desconegut per a la majoria de les persones a convertir-se en el protagonista d’innombrables explicacions sobre el dolor. Avui sembla tenir la culpa de gairebé tot.
Però quan una única estructura sembla explicar problemes tan diferents, val la pena aturar-se un moment i fer-se una pregunta.
És realment el psoes el culpable… o simplement s’ha convertit en una explicació massa senzilla per entendre un cos que és molt més complex?
Què és realment el psoes?
El psoes major és un múscul profund que neix a les vèrtebres lumbars i baixa fins a la part interna del fèmur. Juntament amb el múscul ilíac forma l’iliopsoes, el principal flexor del maluc.
Gràcies a ell podem aixecar la cama per caminar, córrer, pujar escales o entrar i sortir del cotxe. A més, participa en l’estabilitat de la pelvis i de la columna lumbar, treballant de manera coordinada amb els abdominals, el diafragma, els glutis i molts altres músculs del tronc i de les extremitats inferiors.
En altres paraules, és un múscul important.
Però important no vol dir imprescindible. I encara menys vol dir responsable de tots els dolors.
La seva localització ajuda a entendre per què ha adquirit tanta fama. El psoes travessa una de les regions anatòmiques més complexes del cos. Es troba molt a prop de la columna lumbar, l’articulació del maluc, nombrosos vasos sanguinis i nervis, l’intestí i els ronyons. Quan apareix dolor en aquesta zona, resulta fàcil pensar que el problema ha de venir del psoes.
Tanmateix, estar a prop de la zona on fa mal no significa ser la causa del dolor.
Podem imaginar una plaça plena de gent. Si hi ha un accident, totes les persones presents eren a prop del lloc, però això no les converteix automàticament en responsables. Amb el psoes passa una cosa semblant: forma part del “veïnat” on apareixen moltes molèsties, però això no implica que sempre en sigui el culpable.
A més, l’iliopsoes mai no treballa sol. Cada moviment que fem és el resultat de la coordinació entre desenes de músculs, articulacions, tendons i estructures del sistema nerviós. El cos humà funciona com una orquestra: cada instrument té un paper important, però cap interpreta tota l’obra per si sol.
Per això, quan apareix dolor, poques vegades hi ha una explicació tan simple com assenyalar un únic múscul.
💡 Ho sabies?
El psoes és l’únic múscul que connecta directament la columna lumbar amb les extremitats inferiors. Precisament per aquesta posició estratègica participa en nombrosos moviments quotidians. Tanmateix, la seva importància anatòmica no significa que sigui el responsable de la majoria dels dolors lumbars o de maluc.
Per què el psoes té tanta fama?
La popularitat del psoes no va aparèixer per casualitat.
En realitat, és el resultat d’una cosa que passa sovint en l’àmbit de la salut: quan trobem una explicació senzilla per a un problema complex, tendim a acceptar-la amb facilitat.
Si algú ens diu que el nostre dolor lumbar es deu a un únic múscul i que existeix una tècnica per “alliberar-lo” o un exercici per solucionar-ho, és normal que aquesta explicació resulti atractiva. És fàcil d’entendre, tranquil·litzadora i, a més, sembla oferir una solució ràpida.
Tanmateix, el cos humà poques vegades funciona d’una manera tan simple.
Durant molt de temps, la medicina també va buscar “el culpable”. Es pensava que darrere de cada dolor havia d’existir una estructura concreta responsable del problema: una vèrtebra bloquejada, un disc lesionat, una pelvis desalineada o un múscul excessivament tens.
Amb el pas dels anys, la recerca ha canviat la nostra manera d’entendre el dolor.
Avui sabem que, especialment quan el dolor persisteix durant setmanes o mesos, poques vegades depèn d’una única estructura. En la majoria dels casos hi intervenen diversos factors alhora: l’estat dels teixits, la manera com el sistema nerviós processa la informació, el nivell d’activitat física, la qualitat del son, l’estrès, les experiències prèvies i fins i tot les creences que tenim sobre el nostre propi cos.
Això no significa que l’anatomia hagi deixat de ser important. Significa que l’anatomia és només una part de la història.
El mateix psoes reuneix moltes característiques que afavoreixen que se li atribueixi un paper protagonista. És un múscul profund, difícil de palpar, situat en una regió on conflueixen la columna lumbar, la pelvis i el maluc, i participa en molts moviments quotidians. Tot això fa que sigui fàcil convertir-lo en l’explicació de qualsevol molèstia en aquesta zona.
Amb el temps van començar a aparèixer teories de tota mena. Algunes suggerien que el psoes s’escurçava per passar moltes hores assegut. D’altres afirmaven que calia “desbloquejar-lo” mitjançant massatges profunds. Més tard va sorgir la idea que acumulava toxines perquè estava situat darrere del ronyó i, posteriorment, la que emmagatzemava les emocions o l’estrès.
Moltes d’aquestes teories parteixen d’observacions reals. D’altres barregen conceptes anatòmics, fisiològics i terapèutics fins a construir explicacions que semblen coherents.
Però que una explicació sembli lògica no significa necessàriament que sigui certa.
La ciència avança precisament posant a prova aquestes hipòtesis. Algunes es confirmen. D’altres es modifiquen. I d’altres acaben descartant-se quan apareixen estudis de més qualitat.
Amb el psoes ha passat exactament això.
Avui disposem de molta més informació que fa vint anys i podem distingir millor entre allò que sabem amb força seguretat i allò que simplement continua sent una hipòtesi o una creença.
💡 Idea equivocada
“Si aconseguim identificar el múscul responsable del dolor, també trobarem la solució.”
En realitat, el dolor musculoesquelètic poques vegades depèn d’una única estructura. Entendre per què una persona té dolor acostuma a ser molt més útil que intentar trobar un únic culpable.
Entre totes les idees que han sorgit al voltant del psoes, probablement cap no s’ha difós tant com aquesta: que el psoes és el “múscul escombriaire” perquè acumula toxines i emocions.
Però… hi ha realment alguna evidència científica que doni suport a aquesta afirmació?
És cert que el psoes acumula toxines o emocions?
Probablement aquesta sigui una de les afirmacions que més ha contribuït a la popularitat del psoes.
És freqüent sentir que el psoes és el “múscul escombriaire” del cos perquè es troba just darrere del ronyó i que, per aquest motiu, acumula toxines que s’haurien d’eliminar mitjançant massatges, estiraments o determinades tècniques manuals. En altres ocasions s’afirma que és el “múscul de les emocions”, on quedarien emmagatzemats l’estrès, l’ansietat o fins i tot experiències traumàtiques.
Són idees molt cridaneres i fàcils de recordar. Tanmateix, quan les analitzem des del punt de vista de l’anatomia i de la fisiologia, les coses no encaixen tan bé.
És cert que el psoes està situat molt a prop dels ronyons. Si observem un atles anatòmic, veurem que totes dues estructures comparteixen la mateixa regió del cos. Però la proximitat entre dos òrgans o teixits no significa que un transfereixi substàncies a l’altre.
La funció dels ronyons consisteix a filtrar la sang de manera contínua. Els productes de rebuig passen a formar part de l’orina i s’eliminen a través de l’aparell urinari. Tot aquest procés té lloc dins d’un circuit perfectament organitzat.
Fins avui, no existeix cap evidència científica que demostri que les toxines surtin del ronyó per emmagatzemar-se al psoes o en qualsevol altre múscul del cos.
De la mateixa manera, tampoc no disposem de proves que indiquin que les emocions quedin “guardades” dins del psoes.
Aleshores, per què tantes persones senten més tensió en aquesta zona quan passen per una època d’estrès?
Perquè l’estrès sí que influeix en el nostre cos.
Quan vivim una situació estressant, el sistema nerviós modifica la respiració, augmenta el to muscular, canvia la manera com percebem el dolor i fa que determinats moviments puguin resultar més incòmodes. Tot plegat pot provocar una sensació de rigidesa o de major sensibilitat en diferents regions del cos, inclosa la zona on es troba el psoes.
Però això no significa que el múscul estigui emmagatzemant emocions. Significa que tot l’organisme està responent a una situació d’estrès.
Entendre aquesta diferència és important perquè canvia completament la manera d’abordar el problema. Si pensem que el psoes està ple de toxines o d’emocions atrapades, intentarem “buidar-lo”. En canvi, si entenem que el dolor depèn de múltiples factors —entre ells el moviment, el sistema nerviós, el descans o l’estrès— podrem actuar sobre aquells aspectes que realment afavoreixen la recuperació.
💡 Ho sabies?
Cada dia, els ronyons filtren aproximadament 180 litres de sang per produir entre 1 i 2 litres d’orina. Tot el procés d’eliminació de substàncies de rebuig té lloc dins del sistema urinari. No existeix cap mecanisme conegut pel qual aquestes substàncies passin al psoes per quedar-hi emmagatzemades.
🏃♀️ A la pràctica
Si notes que l’esquena o el maluc estan més tensos durant una època d’estrès, això no significa que el psoes estigui “guardant emocions”. Dormir millor, mantenir-te actiu, gestionar l’estrès i recuperar progressivament el moviment sol tenir un impacte molt més gran que intentar “desbloquejar” un únic múscul.
Aleshores… el psoes pot fer mal?
La resposta és sí.
Després de parlar de tants mites, podria semblar que l’objectiu d’aquest article és demostrar que el psoes mai no causa problemes. Però això tampoc no seria cert.
Com qualsevol altre múscul, tendó o articulació, l’iliopsoes es pot lesionar, irritar o sobrecarregar. Existeixen patologies ben conegudes en què aquest múscul té un paper important i que formen part del diagnòstic habitual de metges, fisioterapeutes i osteòpates.
Una de les més freqüents és la tendinopatia de l’iliopsoes, que acostuma a provocar dolor a la part anterior del maluc o a l’engonal, especialment en aixecar el genoll, pujar escales, córrer o fer determinats gestos esportius. També pot aparèixer una bursitis de l’iliopsoes, tot i que és menys habitual, o la coneguda síndrome del maluc en ressort (snapping hip), en què el tendó produeix una sensació de clic o espetec en lliscar sobre determinades estructures òssies.
Aquestes patologies existeixen i és important reconèixer-les, perquè el seu tractament pot ser diferent del d’una lumbàlgia inespecífica.
Tanmateix, també és important posar-les en context.
La majoria de les persones que consulten per dolor lumbar no presenten una lesió del psoes. De la mateixa manera, moltes molèsties a l’engonal tenen el seu origen en altres estructures, com la mateixa articulació del maluc, els músculs adductors, la paret abdominal o fins i tot la columna lumbar.
Per això, durant una valoració clínica, la pregunta no hauria de ser simplement: “És el psoes?”
La pregunta correcta és: “Els símptomes d’aquesta persona són compatibles amb un problema de l’iliopsoes?”
Respondre aquesta qüestió requereix escoltar la història del pacient, saber com van començar els símptomes, identificar quins moviments augmenten o disminueixen el dolor i fer una exploració física completa.
De vegades utilitzem diferents proves clíniques, com el test de Thomas o maniobres de flexió resistida del maluc. Aquestes proves poden aportar informació útil, però cap d’elles permet confirmar per si sola que el psoes sigui el responsable del dolor.
Passa una cosa semblant amb les proves d’imatge.
Trobar petits canvis en un tendó o en un múscul no significa necessàriament que aquests canvis expliquin els símptomes. De la mateixa manera, una exploració aparentment normal tampoc permet descartar completament que l’iliopsoes hi estigui implicat.
El diagnòstic sempre és el resultat d’ajuntar totes les peces del trencaclosques.
I això és precisament el que diferencia una valoració clínica de qualitat d’una explicació massa simplista.
💡 Ho sabies?
El snapping hip o maluc en ressort és relativament freqüent, especialment en persones joves i esportistes. Moltes persones presenten aquest espetec durant anys sense dolor ni cap limitació funcional, de manera que sentir un “clic” al maluc no significa necessàriament que hi hagi una lesió.
🏃♀️ A la pràctica
Si el dolor apareix sobretot en aixecar el genoll, entrar o sortir del cotxe, pujar escales o córrer costa amunt, l’iliopsoes pot formar part del problema. Però abans d’arribar a aquesta conclusió és important valorar el conjunt del maluc, la columna lumbar, la pelvis i la manera com et mous. Tractar únicament el psoes sense entendre l’origen del dolor pot fer que passem per alt la veritable causa dels símptomes.
Si tengo dolor lumbar… ¿es culpa del psoas?
Aquesta és, probablement, la pregunta que dona sentit a tot aquest article. I la resposta és senzilla:
En la majoria dels casos, no.
Avui sabem que aproximadament el 90 % de les lumbàlgies es classifiquen com a dolor lumbar inespecífic. Aquest terme pot semblar poc intuïtiu, però no significa que el dolor sigui imaginari ni que els professionals no sàpiguen què passa. Significa que no podem atribuir el dolor amb seguretat a una única estructura anatòmica.
En altres paraules, no podem afirmar que el responsable sigui un disc, una articulació, un lligament… o el psoes.
Això pot semblar frustrant al principi. Estem acostumats a pensar que cada símptoma ha de tenir una única causa i que, si aconseguim trobar-la, també trobarem la solució.
Tanmateix, el cos humà no funciona així.
Pensem durant un moment en una persona que comença a córrer després de diversos anys sense fer exercici. Al cap d’unes setmanes comença a notar dolor lumbar.
Ha estat el psoes?
Potser.
Han estat els músculs lumbars?
També podria ser.
Hi ha influït la falta de força dels glutis, una càrrega d’entrenament massa ràpida, l’estrès laboral, dormir poc o passar deu hores assegut cada dia?
Probablement, diversos d’aquests factors hi han tingut un paper.
Aquest és precisament el canvi de paradigma que ha viscut el tractament del dolor musculoesquelètic durant les últimes dècades.
Avui entenem que el dolor sovint és el resultat de la interacció entre els teixits, el sistema nerviós i el context de cada persona.
Per això parlem d’un model biopsicosocial del dolor.
Això no significa que “tot estigui al cap”. Significa que l’organisme funciona com un sistema en què la biologia, el moviment, els hàbits de vida i els factors psicològics s’influeixen mútuament.
Un múscul pot estar perfectament sa i, tot i així, resultar dolorós durant un temps. De la mateixa manera, una ressonància pot mostrar canvis importants a la columna d’una persona que no sent absolutament cap dolor.
La relació entre les imatges, els teixits i els símptomes no sempre és directa.
Per això, quan una persona acudeix a consulta amb dolor lumbar, el nostre objectiu no consisteix a buscar desesperadament una estructura culpable.
El que realment importa és respondre altres preguntes:
- Per què ha aparegut el dolor?
- Quins factors l’estan mantenint?
- I què necessita aquesta persona per recuperar la seva capacitat de moure’s amb confiança?
Quan canviem les preguntes, també canvia la manera de tractar els nostres pacients.
En lloc d’intentar “arreglar” un múscul concret, busquem ajudar l’organisme a adaptar-se millor a les càrregues del dia a dia i retornar a la persona la confiança per tornar a caminar, córrer, treballar, agafar els seus fills en braços o practicar l’esport que li agrada.
💡 Idea equivocada
“Si em fa mal on s’insereix el psoes, el problema ha de ser el psoes.”
No sempre. Diferents músculs, tendons, articulacions i fins i tot estructures del sistema nerviós poden produir dolor en una mateixa regió. La localització del dolor és només una peça del trencaclosques, mai un diagnòstic per si sola.
🏃♀️ A la pràctica
Si portes diverses setmanes amb dolor lumbar, probablement la pregunta més útil no sigui “quin múscul tinc lesionat?”, sinó “quins factors estan fent que aquest dolor continuï?”. En molts casos, millorar la condició física, recuperar progressivament el moviment, dormir millor o reduir la por a determinades activitats té un impacte molt més gran que centrar tot el tractament en un únic múscul.
Cal estirar o enfortir el psoes?
Si preguntéssim a deu persones què cal fer quan “el psoes dona problemes”, probablement obtindríem dues respostes molt diferents.
Algunes dirien: “Cal estirar-lo perquè està escurçat.”
D’altres respondrien just el contrari: “No l’estiris. El que necessites és enfortir-lo.”
Aleshores… qui té raó?
La realitat és que totes dues respostes poden ser correctes… i totes dues també poden ser equivocades.
Tot depèn de la persona que tenim al davant.
No tots els pacients presenten el mateix problema, encara que utilitzin la mateixa paraula per descriure’l. Dues persones poden dir que tenen “el psoes carregat” i, tanmateix, necessitar tractaments completament diferents.
Una pot haver reduït molt la seva mobilitat després d’una cirurgia de maluc i beneficiar-se d’un treball progressiu de mobilitat.
Una altra pot haver disminuït el seu nivell d’activitat física durant mesos i necessitar recuperar força i capacitat d’esforç.
Una tercera pot tenir un problema relacionat amb la càrrega d’entrenament, amb la tècnica esportiva o fins i tot amb una lumbàlgia inespecífica en què l’iliopsoes ni tan sols sigui l’estructura principal implicada.
I moltes vegades, el tractament inclourà una mica de tot.
Per això, plantejar el debat com una elecció entre estirar o enfortir és simplificar massa la situació.
L’objectiu no és aconseguir el psoes més flexible ni el més fort.
L’objectiu és que pugui complir la seva funció sense provocar dolor i que la resta del cos sigui capaç d’adaptar-se a les exigències de la vida diària o de l’esport.
Les investigacions publicades durant els últims anys mostren que, en persones amb dolor lumbar persistent, els millors resultats s’obtenen mitjançant programes d’exercici individualitzats, adaptats a les necessitats de cada pacient, molt més que amb un únic tipus d’exercici.
Això significa que, depenent del cas, el programa pot incloure:
- exercicis de mobilitat;
- enfortiment;
- control motor;
- equilibri;
- treball funcional;
- exercicis específics per tornar a l’esport.
El que importa no és el nom de l’exercici.
El que importa és que respongui al problema que presenta aquella persona.
A Aliantis intentem allunyar-nos dels tractaments estandarditzats. No creiem que existeixi un exercici universal per al psoes, igual que no existeix un únic tractament vàlid per a totes les persones amb dolor lumbar.
Cada pacient té una història diferent, uns objectius diferents i una capacitat de moviment pròpia. El tractament s’ha d’adaptar a aquesta realitat.
💡 Idea equivocada
“Tots els problemes del psoes se solucionen estirant-lo.”
No sempre. En algunes persones els estiraments poden alleujar la sensació de rigidesa. En d’altres, el treball de força o el control del moviment serà molt més important. I en moltes ocasions, la combinació d’ambdues estratègies oferirà els millors resultats.
🏃♀️ A la pràctica
Si un estirament del psoes disminueix el teu dolor i t’ajuda a moure’t millor, probablement tingui sentit mantenir-lo. Si un programa d’enfortiment millora la teva capacitat per caminar, córrer o pujar escales sense molèsties, també estarà complint el seu objectiu. El que importa no és triar entre estirar o enfortir, sinó trobar l’estratègia que respongui millor a les teves necessitats.
Com es tracta el dolor del psoes?
Comprendre el problema
Si hi ha una idea que resumeix l’evolució del tractament del dolor musculoesquelètic en els últims anys, és aquesta: hem deixat de tractar músculs per començar a tractar persones.
Això no significa que l’anatomia hagi deixat de ser important. Al contrari. Significa que comprendre el funcionament del cos va molt més enllà d’identificar una estructura i centrar-hi tot el tractament.
Quan una persona consulta per dolor a la regió lumbar, al maluc o a l’engonal, el primer pas continua sent una valoració clínica completa.
Abans de pensar en el psoes, és important respondre preguntes molt més rellevants:
- Realment estem davant d’un problema de l’iliopsoes?
- Hi ha signes que facin sospitar una altra patologia?
- Hi ha alguna dada que justifiqui fer proves d’imatge o derivar el pacient a un altre professional?
La majoria de vegades, una bona entrevista i una exploració física aporten molta més informació que una ressonància feta de manera sistemàtica.
Mantenir-se actiu
Un cop descartades les situacions que requereixen un altre tipus d’atenció, comença el veritable tractament.
I aquí és on l’evidència científica és especialment clara.
El primer objectiu és ajudar el pacient a comprendre què està passant. Saber que el dolor no sempre significa dany, entendre per què determinats moviments resulten molestos i conèixer quins factors poden estar influint en els símptomes redueix la incertesa i afavoreix la recuperació.
El segon objectiu és tornar-se a moure.
No es tracta d’ignorar el dolor ni d’obligar-se a fer activitats que l’empitjorin de manera important. Es tracta de recuperar progressivament aquelles funcions que el cos ha anat evitant amb el temps.
De vegades serà caminar més. Altres vegades, tornar a córrer.
En altres ocasions, n’hi haurà prou amb aixecar-se del sofà sense por, pujar escales o agafar un fill en braços amb confiança.
Adaptar l’exercici a cada persona
I per aconseguir-ho, l’exercici terapèutic té un paper fonamental.
Però aquí apareix una idea que val la pena recordar.
La recerca actual ja no intenta descobrir quin és el millor exercici per al psoes.
La veritable pregunta és una altra: quin és el millor exercici per a aquesta persona, en aquest moment de la seva recuperació?
Aquesta és la diferència entre seguir un protocol i fer un tractament individualitzat.
En alguns pacients serà prioritari recuperar força. En d’altres, millorar la mobilitat. En altres casos, augmentar progressivament la tolerància a l’esforç. I en molts casos, l’objectiu serà simplement tornar a confiar en un cos que porta massa temps associat al dolor.
La teràpia manual també pot formar part d’aquest procés.
A Aliantis utilitzem sovint tècniques manuals perquè poden disminuir el dolor, millorar la mobilitat i facilitar que el pacient torni a moure’s amb més comoditat.
Però entenem aquestes tècniques com una eina, no com el centre del tractament.
El seu veritable valor rau a ajudar la persona a recuperar el moviment, no a “desbloquejar” un múscul ni a corregir una suposada alteració estructural.
Quan és necessari, altres opcions com els medicaments, les infiltracions o, en casos molt concrets, la cirurgia, també poden tenir un paper. Tanmateix, en la gran majoria dels problemes relacionats amb l’iliopsoes, el tractament conservador continua sent l’estratègia recomanada per les principals guies clíniques.
💡 Ho sabies?
Les principals guies internacionals sobre dolor lumbar coincideixen en un missatge molt clar: mantenir-se actiu i fer exercici adaptat és una de les intervencions amb més suport científic. En canvi, el repòs prolongat acostuma a retardar la recuperació i afavoreix la pèrdua de força, de confiança i de capacitat funcional.
🏃♀️ A la pràctica
A Aliantis no tractem un múscul. Tractem una persona. Per això, dos pacients amb un dolor aparentment semblant poden rebre recomanacions diferents. L’objectiu no és seguir un protocol, sinó trobar l’estratègia que permeti a cada persona recuperar el moviment i tornar a fer allò que és important per a ella.
El que realment hauríem de recordar
Potser el problema més gran del psoes no sigui el mateix psoes.
Potser sigui tot allò que hem arribat a creure sobre ell.
Durant anys hem buscat una estructura a la qual culpar del nostre dolor: una vèrtebra desplaçada, un disc lesionat, una pelvis desalineada… i, més recentment, un psoes bloquejat, escurçat o ple de toxines.
Tanmateix, el cos humà poques vegades funciona d’una manera tan simple.
El psoes és un múscul important. Participa en nombrosos moviments i pot estar implicat en determinades patologies. Però convertir-lo en l’explicació universal del dolor lumbar, del maluc o de la pelvis no reflecteix el que sabem avui gràcies a la investigació científica.
Entendre això no significa restar importància al dolor.
Significa entendre que la recuperació depèn de molt més que d’un únic múscul.
Depèn de valorar la persona en el seu conjunt, comprendre quins factors estan influint en els seus símptomes i construir un tractament adaptat a les seves necessitats, als seus objectius i a la seva forma de vida.
A Aliantis creiem que aquesta és la millor manera d’acompanyar els nostres pacients: escoltar, avaluar, explicar i tractar basant-nos en la millor evidència científica disponible.
L’objectiu mai no és tractar un psoes.
L’objectiu és ajudar-te a recuperar el moviment, la confiança i la qualitat de vida.
Preguntes freqüents sobre el psoes
Com puc saber si el meu dolor ve realment del psoes?
És dolent tenir el psoes escurçat?
He d’estirar o enfortir el psoes?
Necessito una ressonància per saber si el problema és el psoes?
L’estrès pot augmentar el dolor a la regió del psoes?
Aquest article de blog no té com a objectiu generar nous coneixements; la seva redacció es basa en la lectura de publicacions científiques, articles de blog i altres textos.
Fonts:
Qaseem A, Wilt TJ, McLean RM, Forciea MA. Noninvasive Treatments for Acute, Subacute, and Chronic Low Back Pain: A Clinical Practice Guideline From the American College of Physicians. Annals of Internal Medicine. 2017;166(7):514-530. DOI: 10.7326/M16-2367.
KNGF Guideline. Management of low back pain and lumbosacral radicular syndrome: the Guideline of the Royal Dutch Society for Physical Therapy (KNGF). European Journal of Physical and Rehabilitation Medicine. 2024. DOI: 10.23736/S1973-9087.24.08352-7.
Domb BG. Editorial Commentary: Iliopsoas Fractional Lengthening: Treating a Disease or a Symptom? Arthroscopy. 2019;35(6):1844-1846. DOI: 10.1016/j.arthro.2019.02.013.
Benefits and harms of exercise therapy and physical activity for low back pain: An umbrella review. Journal of Sport and Health Science. 2025. DOI: 10.1016/j.jshs.2025.101038.
A Systematic Review of Clinical Practice Guidelines for Persons With Non-specific Low Back Pain With and Without Radiculopathy: Identification of Best Evidence for Rehabilitation to Develop the WHO’s Package of Interventions for Rehabilitation. Archives of Physical Medicine and Rehabilitation. 2023. DOI: 10.1016/j.apmr.2023.02.022.
Chen Z, Wu J, Wang X, et al. Myofascial Release for Chronic Low Back Pain: A Systematic Review and Meta-Analysis. Frontiers in Medicine. 2021;8:697986. DOI: 10.3389/fmed.2021.697986.
Dowell D, Ragan KR, Jones CM, Baldwin GT, Chou R. CDC Clinical Practice Guideline for Prescribing Opioids for Pain — United States, 2022. MMWR Recommendations and Reports. 2022;71(3):1-95. DOI: 10.15585/mmwr.rr7103a1.
