Mal d’esquena: realment necessito una ressonància magnètica?
Quan és útil una ressonància magnètica, per què no sempre és necessària i què signifiquen realment les troballes que apareixen a les imatges.
Quan apareix un mal d’esquena, és normal voler saber “què tinc”. I moltes persones pensen que una ressonància magnètica (RM) és la millor manera d’obtenir una resposta clara.
Tanmateix, en la gran majoria dels episodis de lumbàlgia, fer una ressonància magnètica des del principi no és necessari ni millora la recuperació.
Això no significa que el dolor no sigui real ni que no calgui intentar entendre’l. Simplement significa que una imatge de la columna vertebral no sempre permet explicar per què una persona sent dolor.
Per aquest motiu, les principals recomanacions clíniques aconsellen començar amb una bona valoració clínica: escoltar la història del pacient, analitzar com va començar i com evoluciona el dolor, realitzar una exploració física i neurològica quan sigui necessari i descartar possibles senyals d’alarma.
La ressonància magnètica és especialment útil quan hi ha una pregunta clínica concreta que cal respondre i quan el seu resultat pot canviar realment la manera d’actuar.
Per què no es recomana fer una ressonància magnètica davant de qualsevol mal d’esquena?
La majoria dels episodis de dolor lumbar es classifiquen com a lumbàlgia inespecífica.
El terme pot semblar estrany. No significa que els professionals sanitaris no sàpiguen què passa o que el dolor sigui inexplicable. Significa que, després d’una valoració adequada, no es pot identificar una única estructura —un disc, una articulació o un múscul— com a responsable del dolor amb prou certesa. I això és extremadament freqüent.
El dolor lumbar és una experiència complexa. Els teixits i les estructures de l’esquena hi poden participar, però no són l’únic element que determina quant fa mal, quant dura o com afecta les nostres activitats.
Per això, en una lumbàlgia recent sense senyals d’alarma, fer una ressonància magnètica de manera rutinària generalment no millora el dolor, la funció ni la recuperació. La valoració clínica acostuma a aportar informació molt més útil en aquesta primera fase.
Què pot saber un professional sense fer una ressonància?
Molt més del que de vegades pensem.
Durant l’entrevista i l’exploració clínica es pot valorar com va començar el dolor, quins moviments o activitats el modifiquen, si hi ha símptomes en una cama, si existeixen alteracions de força o sensibilitat i com està afectant el problema el son, la feina o les activitats quotidianes.
Quan és necessari, també es pot realitzar una exploració neurològica per valorar la força, la sensibilitat i determinats reflexos.
Però un dels objectius més importants d’aquesta primera valoració és identificar si existeixen elements que facin sospitar una causa menys freqüent que requereixi una valoració mèdica o proves complementàries.
Quan la història clínica i l’exploració són tranquil·litzadores, normalment es pot començar el tractament sense necessitat d’obtenir prèviament una imatge de la columna.
No fer una ressonància no significa “no fer res”
Aquest punt és especialment important.
De vegades, quan un metge o un professional sanitari considera que una ressonància no està indicada, el pacient pot tenir la sensació que el seu problema no s’està investigant prou.
Però decidir no fer una prova també pot ser una decisió clínica ben fonamentada.
Si la valoració no mostra senyals preocupants i una ressonància no modificarà el tractament, evitar una prova innecessària pot ser precisament l’opció més adequada.
En aquestes situacions, la recuperació acostuma a centrar-se a mantenir o recuperar progressivament les activitats, adaptar temporalment allò que resulta massa dolorós i utilitzar exercici i moviment de manera gradual.
En alguns moments pot ser útil recórrer al repòs relatiu: reduir durant un temps les activitats que agreugen clarament els símptomes, però evitant, sempre que sigui possible, la immobilització i el repòs absolut prolongat. L’objectiu no és obligar-se a moure’s malgrat qualsevol dolor, sinó trobar una quantitat d’activitat tolerable i augmentar-la progressivament a mesura que la situació millora.
Quan està indicada una ressonància magnètica lumbar?
La pregunta més important no hauria de ser: “Podem veure alguna cosa a la ressonància?” Perquè probablement hi veurem alguna cosa.
La pregunta realment útil és: “El resultat d’aquesta ressonància canviarà el que farem després?”
Una ressonància pot estar indicada quan existeixen símptomes o signes que fan sospitar una patologia específica, davant de determinats dèficits neurològics importants o progressius, o quan l’evolució no és l’esperada i el resultat de la prova pot modificar el tractament.
També pot ser necessària quan, després d’un període adequat de tractament conservador, s’està considerant una intervenció més específica, com determinats procediments intervencionistes o una valoració quirúrgica.
En aquests casos, la ressonància deixa de ser simplement una fotografia de la columna i passa a respondre una pregunta clínica concreta.
🏃♀️ A la pràctica
Una ressonància no és “bona” ni “dolenta” en si mateixa. La seva utilitat depèn del moment en què es realitza, dels símptomes del pacient i, sobretot, de si la informació obtinguda pot modificar la presa de decisions.
I si tinc ciàtica? Necessito una ressonància?
No necessàriament.
El dolor que baixa cap al glutis o la cama pot ser intens i preocupant. En alguns casos pot estar relacionat amb la irritació o la compressió d’una arrel nerviosa, per exemple a causa d’una hèrnia discal.
Però tenir una ciàtica no significa automàticament necessitar una ressonància magnètica de manera immediata.
Quan no hi ha senyals d’alarma ni una pèrdua important o progressiva de força, les recomanacions clíniques acostumen a afavorir inicialment un tractament conservador i observar-ne l’evolució.
Moltes persones milloren progressivament durant les setmanes següents. A més, l’evolució dels símptomes proporciona informació clínica important.
Si el dolor persisteix, l’evolució no és favorable, apareixen nous símptomes neurològics o es comença a considerar una intervenció específica, pot ser el moment de reavaluar la necessitat de realitzar una ressonància.
🏃♀️ A la pràctica
La indicació d’una ressonància pot canviar amb el temps. Que una RM no sigui necessària avui no significa que no ho pugui ser més endavant.
Quins són els senyals d’alarma davant d’un mal d’esquena?
Tot i que la gran majoria dels dolors lumbars no estan relacionats amb una malaltia greu, hi ha determinades situacions en què és important fer una valoració mèdica ràpida. Aquests senyals es coneixen habitualment com a banderes vermelles(red flags).
Un dels quadres que requereix una atenció especial és l’aparició de nous problemes per controlar la bufeta o l’intestí, dificultat per orinar, pèrdua de sensibilitat al voltant dels genitals, del perineu o de la cara interna de les cuixes —el que de vegades s’anomena anestèsia en sella—, especialment si s’acompanya de debilitat a les cames. Aquests símptomes poden fer sospitar una compressió important de les estructures nervioses coneguda com a síndrome de la cua de cavall, que requereix una valoració mèdica urgent.
També cal consultar ràpidament si apareix una pèrdua important de força o una debilitat progressiva, per exemple si cada vegada és més difícil aixecar el peu o caminar amb normalitat.
Altres contextos poden requerir una valoració específica: febre o calfreds acompanyats d’un deteriorament important de l’estat general, determinats factors de risc d’infecció, un traumatisme significatiu o una possible fractura, especialment en persones amb osteoporosi o una major fragilitat òssia.
Un antecedent de càncer associat a un nou mal d’esquena, persistent o d’evolució inusual, també s’ha de comunicar al professional sanitari.
Tenir una “bandera vermella” no significa automàticament tenir una malaltia greu. Aquest matís és fonamental. Les banderes vermelles no són diagnòstics.
Algunes són relativament freqüents i, considerades de manera aïllada, poden tenir poca capacitat per predir una malaltia greu. Per aquest motiu, una bona valoració no consisteix simplement a comprovar una llista de símptomes. El professional ha de valorar el conjunt: antecedents, edat, característiques del dolor, evolució, presència simultània de diversos signes i resultats de l’exploració clínica. És precisament aquest raonament el que permet decidir quan una ressonància és innecessària i quan, per contra, pot convertir-se en una prova important o fins i tot urgent.
Per què una ressonància no sempre explica l’origen del dolor?
Per què apareixen anomalies en persones sense dolor?
Aquest és probablement un dels aspectes més importants —i sorprenents— per comprendre correctament una ressonància de la columna.
La ressonància magnètica és una prova extremadament sensible. Permet observar amb molt detall els discos intervertebrals, les articulacions, el canal vertebral, les arrels nervioses i altres estructures de l’esquena. I precisament perquè permet veure tant, és molt freqüent trobar canvis anatòmics.
El problema apareix quan interpretem automàticament aquests canvis com a lesions o com la causa del dolor.
El nostre cos canvia amb el pas dels anys. La columna vertebral també. Els discos poden perdre part del seu contingut d’aigua, canviar de forma o presentar petites protrusions. Les articulacions poden mostrar signes d’artrosi i altres estructures poden experimentar modificacions progressives.
Molts d’aquests canvis formen part del procés normal d’envelliment i adaptació de l’organisme.
Per això, una imatge que sembla “anormal” en un informe radiològic també es pot trobar en una persona que no té cap mal d’esquena.
💡 Ho sabies?
Una revisió sistemàtica que va analitzar estudis de ressonància i tomografia en 3.110 persones sense mal d’esquena va trobar canvis degeneratius amb molta freqüència.
La degeneració discal era present aproximadament en el 37 % de les persones de 20 anys, i la seva freqüència augmentava progressivament fins a arribar aproximadament al 96 % als 80 anys.
Els bombaments discals (disc bulges) també eren freqüents: aproximadament un 30 % als 20 anys i més del 80 % als 80 anys.
Fins i tot les protrusions discals es podien observar en persones joves sense cap símptoma.
Aquestes dades no signifiquen que les troballes d’una ressonància mai siguin importants. Signifiquen que la seva presència, per si sola, no demostra que siguin la causa del dolor.
Una manera senzilla d’entendre-ho és pensar en les arrugues de la pell o en els cabells blancs.
Són canvis visibles associats al pas del temps, però no els interpretem automàticament com una malaltia.
La comparació no és perfecta, però ajuda a comprendre una idea fonamental: un canvi estructural no significa necessàriament dany, fragilitat o dolor.
El meu informe de ressonància diu “discopatia”, “protrusió” o “artrosi”: m’haig de preocupar?
No necessàriament.
Els informes radiològics utilitzen termes mèdics per descriure el que apareix a les imatges. Paraules com discopatia degenerativa, deshidratació discal, protrusió, bombament discal, artrosi facetària o canvis degeneratius poden resultar alarmants quan es llegeixen fora de context.
Però aquests termes descriuen principalment característiques anatòmiques.
No indiquen automàticament quant de dolor hauria de tenir una persona, fins a quin punt es pot moure o quina serà la seva evolució.
Per exemple, una discopatia descriu canvis en un disc intervertebral. Una protrusió indica que una part del disc sobresurt més enllà dels seus límits habituals. I l’artrosi descriu determinats canvis en una articulació.
Totes aquestes troballes poden participar en els símptomes d’algunes persones. Però també poden estar presents sense produir cap símptoma.
Per això, l’informe d’una ressonància no s’hauria d’interpretar de manera aïllada.
🏃♀️ A la pràctica
Un informe de ressonància s’ha d’interpretar, no simplement llegir.
El seu significat depèn de si les troballes són coherents amb la localització dels símptomes, l’exploració clínica, la funció neurològica i l’evolució del pacient.
“Tinc una hèrnia discal a la ressonància: aleshores aquesta és la causa del meu dolor?”
Pot ser-ho. Però no sempre.
Una hèrnia discal pot irritar o comprimir una arrel nerviosa i produir símptomes característics, com ara dolor irradiat cap a una cama, alteracions de la sensibilitat i, en determinades situacions, pèrdua de força. Quan la localització de l’hèrnia coincideix amb els símptomes i amb els resultats de l’exploració neurològica, la ressonància pot aportar informació molt útil.
Això és el que anomenem correlació clínico-radiològica.
Però també podem trobar hèrnies o protrusions en persones que no tenen dolor.
Per tant, no n’hi ha prou amb preguntar-se: “Hi ha una hèrnia?”
També ens hem de preguntar: “Aquesta hèrnia explica realment el que està experimentant aquesta persona?”
Aquesta diferència pot semblar petita, però canvia profundament la manera d’interpretar una ressonància.
Una hèrnia discal significa que el disc està danyat per sempre?
No. Aquesta és una altra idea molt estesa que pot generar una preocupació innecessària.
Una hèrnia discal no és necessàriament una estructura que romandrà igual durant tota la vida. L’organisme té capacitat per adaptar-se i modificar els teixits amb el pas del temps.
De fet, nombrosos estudis han documentat la regressió o reabsorció espontània d’hèrnies discals durant el tractament conservador.
Això pot resultar sorprenent: algunes hèrnies visibles en una primera ressonància disminueixen considerablement de mida o fins i tot deixen d’observar-se en imatges posteriors.
La probabilitat de reabsorció sembla especialment important en determinades hèrnies extruïdes o segrestades.
Això no significa que totes les hèrnies desapareguin ni que la seva evolució sigui idèntica en totes les persones.
Però sí que canvia una idea important: una hèrnia discal no s’hauria d’interpretar automàticament com un dany irreversible de la columna.
I hi ha un altre aspecte encara més important.
L’evolució de la imatge i l’evolució del dolor no sempre van exactament de la mà.
Una persona pot millorar considerablement encara que alguns canvis continuïn apareixent a la ressonància. De la mateixa manera, una modificació de la imatge no sempre implica una modificació proporcional dels símptomes.
El nostre objectiu clínic, per tant, no és necessàriament aconseguir una ressonància “perfecta”, sinó ajudar la persona a recuperar la funció, el moviment, la confiança i la qualitat de vida.
La imatge no és igual al dolor
Aquesta idea resumeix una gran part del problema.
Durant molts anys, el dolor musculoesquelètic es va explicar principalment mitjançant un model estructural:
hi ha alguna cosa danyada → aquest dany produeix dolor → cal corregir-lo per eliminar el dolor.
En algunes situacions aquest model funciona molt bé. Una fractura, una infecció o determinades compressions neurològiques tenen una relació estructural clara.
Però per a moltes persones amb dolor lumbar, la realitat és més complexa.
La relació entre determinades troballes de la ressonància i el dolor existeix, però no és absoluta.
Podem trobar persones amb canvis estructurals importants i molt pocs símptomes, i d’altres amb molt dolor sense grans alteracions visibles a les proves d’imatge.
Això no significa que el dolor sigui imaginari.
Significa que el dolor no es pot reduir únicament al que veiem en una imatge.
Pot una ressonància feta massa aviat complicar les coses?
En determinades circumstàncies, sí.
No perquè la ressonància sigui perillosa en si mateixa —a diferència d’una radiografia o d’un TAC, una RM no utilitza radiació ionitzant—, sinó per les conseqüències que pot tenir trobar troballes que potser no siguin clínicament rellevants.
Imaginem que una persona desenvolupa un episodi recent de dolor lumbar sense senyals d’alarma.
Se li fa una ressonància i l’informe descriu una “discopatia degenerativa multisegmentària”, una “protrusió discal” i “canvis artròsics”.
Tot i que aquests canvis podien existir des de feia anys abans que comencés el dolor, la persona pot interpretar el resultat com: “La meva esquena està danyada.”
A partir d’aquí pot aparèixer por d’ajupir-se, aixecar pes, fer esport o fins i tot realitzar determinats moviments quotidians.
En alguns casos, les troballes també poden conduir a més proves, més consultes o intervencions que potser no haurien estat necessàries.
Aquest fenomen forma part del que coneixem com a sobrediagnòstic i atenció sanitària de baix valor.
💡 Idea equivocada
“Com més proves em facin, millor sabrem què tinc.”
No sempre. Una prova és realment útil quan respon a una pregunta clínica i ajuda a prendre una millor decisió.
Obtenir més informació no sempre significa obtenir informació més útil.
Vol dir això que les ressonàncies són dolentes?
En absolut. L’objectiu no és passar de fer massa ressonàncies a desconfiar-ne.
La ressonància magnètica és una eina diagnòstica extraordinària i pot ser fonamental en determinades situacions.
El problema no és la ressonància.
El problema apareix quan una imatge s’interpreta fora del seu context clínic o quan es realitza una prova sense que existeixi una pregunta que pugui canviar la conducta terapèutica.
Quan està correctament indicada, una RM pot ajudar a identificar determinades patologies, valorar estructures neurològiques, planificar procediments o completar una avaluació clínica.
La clau és utilitzar-la en el pacient adequat i en el moment adequat.
Comprendre el dolor d’esquena més enllà de la ressonància: el model biopsicosocial
Si una ressonància no explica per si sola el dolor, aleshores sorgeix una pregunta lògica: d’on ve el dolor?
La resposta actual de la ciència és més complexa que assenyalar una única estructura.
El dolor és una experiència real generada pel sistema nerviós a partir de múltiples informacions.
Els teixits hi tenen un paper, és clar.
Una irritació nerviosa, una lesió recent, la capacitat física, determinats moviments, la inflamació o la sensibilitat de certes estructures poden contribuir a l’experiència dolorosa.
Però també hi influeixen altres factors.
El son, l’estrès, les experiències prèvies de dolor, les preocupacions, la por al moviment, l’estat emocional, l’activitat física, les exigències laborals i el context social poden modificar com experimentem el dolor i com ens recuperem.
És el que coneixem com el model biopsicosocial del dolor.
Podem agrupar aquests factors en tres grans dimensions:
- Biològica: teixits, músculs, articulacions, discos, sistema nerviós, condició física, son i estat general de salut.
- Psicològica: preocupació, estrès, por al moviment, expectatives, experiències prèvies i estratègies per afrontar el dolor.
- Social: feina, família, entorn, activitat quotidiana, suport social i circumstàncies personals.
Aquestes dimensions no funcionen de manera independent. Interactuen constantment.
I això no significa que calgui buscar factors psicològics darrere de cada dolor.
Significa que som persones, no ressonàncies.
💡 Idea equivocada
“Si l’estrès influeix en el meu dolor, vol dir que el dolor és al meu cap.”
No. El dolor és una experiència real.
Que l’estrès, el son, les emocions o el context el puguin modificar no fa que sigui menys real. De la mateixa manera, l’estrès pot modificar la freqüència cardíaca, la digestió o la tensió muscular sense que cap d’aquests fenòmens sigui imaginari.
Comprendre aquesta dimensió biopsicosocial permet ampliar les possibilitats de tractament.
En lloc d’intentar trobar una única estructura que calgui “reparar”, podem identificar quins factors són modificables en aquella persona concreta.
I això ens porta a una pregunta molt més útil que “Què apareix a la meva ressonància?”:
Què puc fer per recuperar progressivament les meves activitats i tornar a confiar en la meva esquena?
Què fer quan una ressonància no està indicada?
No necessitar una ressonància no significa haver d’esperar passivament que el dolor desaparegui.
En la majoria de les lumbàlgies sense senyals d’alarma, un dels principals objectius és mantenir o recuperar progressivament el moviment i les activitats quotidianes.
Això no significa ignorar el dolor ni forçar moviments que resultin clarament intolerables.
Durant els primers dies pot ser útil adaptar temporalment determinades activitats. És el que coneixem com a repòs relatiu: reduir allò que agreuja significativament els símptomes, però mantenir, tant com sigui possible, les activitats i els moviments que es toleren bé.
Caminar, canviar de posició regularment i continuar amb algunes activitats quotidianes pot ser preferible a romandre immòbil durant llargs períodes.
A mesura que els símptomes ho permetin, l’objectiu és augmentar progressivament l’activitat.
En algunes persones n’hi haurà prou amb explicacions clares i mantenir-se actives. En d’altres, pot ser útil un programa d’exercicis individualitzat, fisioteràpia o altres estratègies adaptades als factors que influeixen en el dolor.
Quan el dolor persisteix, també pot ser important explorar aspectes com el son, l’estrès, la por al moviment, les exigències laborals o la pèrdua de condició física.
No existeix una única recepta vàlida per a totes les persones.
He d’esperar que desaparegui completament el dolor per tornar-me a moure?
Generalment, no.
Una de les idees que més poden limitar la recuperació és pensar que el dolor significa necessàriament dany i que qualsevol moviment dolorós continua lesionant l’esquena.
En determinades lesions agudes sí que pot ser necessari protegir temporalment una estructura. Però en moltes lumbàlgies, especialment quan s’han descartat senyals d’alarma, una certa molèstia durant la recuperació no significa necessàriament que s’estigui produint un dany.
Per això, la tornada a les activitats es pot fer de manera progressiva, adaptant temporalment la intensitat, la durada o la freqüència.
L’objectiu no és triar entre dos extrems —repòs absolut o ignorar completament el dolor—, sinó trobar una càrrega que el cos pugui tolerar i fer-la evolucionar.
🏃♀️ A la pràctica
La pregunta no sempre és: “Puc fer aquest moviment sense sentir absolutament res?”
Sovint és més útil preguntar-se: “Puc fer aquest moviment de manera tolerable i recuperar-me adequadament després?”
Quin paper tenen els exercicis i la fisioteràpia?
L’exercici pot tenir un paper important, especialment quan el dolor persisteix o limita les activitats.
Però tampoc existeix un “exercici perfecte” per al dolor d’esquena.
Caminar, exercicis de força, mobilitat, activitat aeròbica o programes que combinen diferents modalitats poden ser útils segons la persona.
L’important és trobar una activitat que es pugui realitzar amb prou regularitat i progressar segons la resposta individual.
En aquest context, la fisioteràpia no hauria de limitar-se únicament a intentar “corregir” una estructura.
Pot ajudar a recuperar mobilitat, força i tolerància a determinades activitats, però també a comprendre millor els símptomes i construir una progressió cap a objectius concrets: tornar a córrer, agafar un fill en braços, treballar sense por, entrenar al gimnàs o, simplement, fer les activitats quotidianes amb més confiança.
I la teràpia manual?
La teràpia manual pot formar part de l’estratègia en determinats pacients, especialment quan ajuda a reduir temporalment els símptomes o facilita el moviment.
Però no hauria de transmetre la idea que la columna necessita ser “col·locada” contínuament o que el cos depèn d’un professional per funcionar correctament.
El seu paper hauria de ser facilitar una recuperació activa, no substituir-la.
En molts casos, combinar educació, moviment progressiu, exercici i determinades intervencions manuals pot resultar més coherent que utilitzar una única tècnica de manera aïllada.
Com abordem el dolor d’esquena a Aliantis?
A Aliantis intentem no reduir el problema a una única pregunta: “Quina estructura està danyada?”
Preferim ampliar l’avaluació: “Què pot estar contribuint a aquest dolor i què necessita aquesta persona per recuperar les seves activitats?”
La primera etapa consisteix a escoltar la història del problema i fer una exploració clínica adaptada. Valorem el moviment, la força i la funció i, quan els símptomes ho requereixen, fem una avaluació neurològica. També tenim en compte com el dolor afecta el son, la feina, l’esport i les activitats quotidianes.
I una part fonamental de la valoració consisteix a determinar si existeixen elements que facin recomanable una valoració mèdica o proves complementàries.
Quan la situació és tranquil·litzadora, l’objectiu és construir una estratègia progressiva.
Pot incloure educació sobre el dolor, recomanacions per mantenir-se actiu, exercicis, fisioteràpia i, quan està indicada, teràpia manual.
En situacions més complexes o persistents, el nostre enfocament multidisciplinari també permet considerar altres factors que poden estar influint en la recuperació.
L’objectiu final no és que una persona necessiti tractament de manera indefinida.
És proporcionar-li eines per comprendre millor els seus símptomes, recuperar progressivament les seves capacitats i guanyar autonomia en la gestió de la seva salut.
Aleshores, realment necessito una ressonància si em fa mal l’esquena?
En la majoria dels episodis recents de lumbàlgia sense senyals d’alarma, no de manera immediata.
Una ressonància magnètica pot ser una eina extremadament útil quan existeix una sospita clínica concreta, apareixen determinats dèficits neurològics o el seu resultat pot modificar una decisió terapèutica.
Però una ressonància també pot mostrar protrusions, discopaties, artrosi i altres canvis en persones que no senten cap dolor.
Per això, una imatge mai no s’hauria d’interpretar de manera aïllada.
Una ressonància mostra anatomia. No mostra directament quant dolor té una persona, quins moviments pot fer ni com evolucionarà.
L’avaluació clínica permet integrar totes aquestes peces.
I moltes vegades, quan no hi ha senyals d’alarma, el millor punt de partida no consisteix a buscar immediatament una estructura “danyada”, sinó a comprendre el problema, mantenir un nivell d’activitat tolerable i recuperar progressivament moviment, força i confiança.
La millor ressonància no és la que es fa “per si de cas”.
És la que es realitza en el moment adequat, per respondre una pregunta clínica concreta i quan el seu resultat ens pot ajudar a prendre una millor decisió.
Conclusió
Tenir mal d’esquena no significa necessàriament tenir una lesió greu, i trobar una alteració en una ressonància tampoc significa haver identificat automàticament la causa del dolor.
La medicina actual intenta allunyar-se de dos extrems: fer proves d’imatge de manera sistemàtica o considerar que mai no són necessàries.
La clau és utilitzar-les quan poden aportar informació realment útil.
En absència de senyals d’alarma, una bona avaluació clínica, informació comprensible, repòs relatiu quan sigui necessari i una tornada progressiva al moviment i a les activitats solen constituir un excel·lent punt de partida.
I si durant l’evolució apareixen elements que justifiquen una investigació addicional, la ressonància estarà complint la seva veritable funció: ajudar-nos a prendre una millor decisió clínica.
La ressonància ens ajuda a comprendre la columna. L’exploració clínica, la ciència i el diàleg ens ajuden a comprendre la persona. I és aquí on comença un tractament veritablement personalitzat.
Preguntes freqüents sobre la ressonància magnètica i el mal d’esquena
Quan cal fer una ressonància per dolor lumbar?
No sol ser necessari fer una ressonància de manera immediata davant d’una lumbàlgia recent sense senyals d’alarma.
Pot estar indicada quan hi ha sospita d’una patologia específica, davant de determinats dèficits neurològics importants o progressius, o quan els símptomes persisteixen i el resultat de la prova pot modificar el tractament.
La decisió s’ha de basar en la història clínica, l’exploració i l’evolució, no únicament en la intensitat del dolor.
Cal fer una ressonància si tinc ciàtica?
No sempre.
Una ciàtica pot millorar amb tractament conservador sense necessitat de fer una ressonància immediatament.
La ressonància adquireix més importància quan existeix una pèrdua de força significativa o progressiva, apareixen senyals d’alarma, l’evolució no és favorable o s’està considerant una intervenció específica.
Què pot mostrar una ressonància lumbar?
Una ressonància permet observar amb gran detall els discos intervertebrals, les arrels nervioses, el canal vertebral, les articulacions i altres estructures.
Pot mostrar hèrnies o protrusions discals, canvis degeneratius, estenosi i altres alteracions.
Tanmateix, molts d’aquests hallazgos també apareixen en persones sense dolor. Per això sempre s’han d’interpretar en relació amb els símptomes i l’exploració clínica.
Una protrusió o una hèrnia discal a la ressonància és greu?
No necessàriament.
La seva importància depèn de la localització, del tipus d’hèrnia i, sobretot, de la seva relació amb els símptomes i l’exploració neurològica.
Una hèrnia pot ser clínicament rellevant en una persona i un hallatge incidental en una altra.
Tenir una hèrnia discal tampoc significa automàticament tenir una columna fràgil o danyada de manera irreversible.
Pot desaparèixer una hèrnia discal?
Sí. Les hèrnies discals poden disminuir de mida o reabsorbir-se espontàniament amb el temps.
La literatura científica mostra que aquest fenomen és relativament freqüent i sembla produir-se especialment en les hèrnies extruïdes i segrestades.
Per això, trobar una hèrnia en una primera ressonància no significa necessàriament que romandrà igual per sempre.
És millor una radiografia o una ressonància per al mal d’esquena?
Depèn de la situació clínica.
La radiografia és útil principalment per valorar l’os, fractures o alguns problemes estructurals.
La ressonància és més adequada quan cal estudiar discos, nervis, medul·la espinal i teixits tous.
Cap de les dues proves és millor en tots els casos: l’elecció depèn de la pregunta clínica que es vulgui respondre.
Aquest article de blog no té com a objectiu generar nous coneixements; la seva redacció es basa en la lectura de publicacions científiques, articles de blog i altres textos.
Fonts:
National Institute for Health and Care Excellence (NICE). Low back pain and sciatica in over 16s: assessment and management (NG59). Recommendations on assessment, imaging, self-management and treatment.
World Health Organization (WHO). WHO guideline for non-surgical management of chronic primary low back pain in adults in primary and community care settings. Geneva: WHO; 2023.
American College of Radiology (ACR). ACR Appropriateness Criteria®: Low Back Pain. Revised 2021.
Brinjikji W, Luetmer PH, Comstock B, et al. Systematic literature review of imaging features of spinal degeneration in asymptomatic populations. AJNR Am J Neuroradiol. 2015;36(4):811–816.
Chou R, Fu R, Carrino JA, Deyo RA. Imaging strategies for low-back pain: systematic review and meta-analysis. Lancet. 2009;373(9662):463–472.
Shraim BA, Shraim MA, Ibrahim AR, et al. The association between early MRI and length of disability in acute lower back pain: a systematic review and narrative synthesis. BMC Musculoskelet Disord. 2021;22:983.
Zou T, Liu XY, Wang PC, et al. Incidence of spontaneous resorption of lumbar disc herniation: a meta-analysis. Clin Spine Surg. 2024;37(6):256–269.
Rashed S, Vassiliou A, Starup-Hansen J, Tsang K. Systematic review and meta-analysis of predictive factors for spontaneous regression in lumbar disc herniation. J Neurosurg Spine. 2023;39(4):471–478.
World Health Organization. Low back pain – Fact sheet. WHO. Updated overview of low back pain, clinical assessment, rehabilitation and biopsychosocial management.
